Aquesta setmana la banda terrorista ETA ha tornat a ensenyar les dents. Són coses que no puc entendre. Sé que aquest és un tema complicat de tocar, pot ferir sensibilitats, però hi ha coses que no poden passar per alt sense abans fer-ne una breu reflexió.
En tota la seva història, ETA ha declarat una desena de treves. La última va ser la que es va anunciar el 22 de març de 2006 i que es va prolongar durant 9 mesos. El 30 de desembre d’aquell mateix any, la banda terrorista va trencar l’alto al foc amb un atemptat a l’aeroport de Barajas de Madrid. En aquest atemptat van perdre-hi la vida dues persones de nacionalitat equatoriana, Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. A partir d’aquell moment no han cessat els atemptats de la banda terrorista: a l’agost de 2007 a Durango, al setembre a Fuenmayor, a Logroño i a Zarauz, a l’octubre a Bilbao, etc. I així fins a 13 localitats que han estat focus d’atemptats, alguns mortals i d’altres no, per sort. El darrer va ser aquest dijous dia 17 a Bilbao, en el qual van resultar ferits 7 ertzaintzes. L’explosió va tenir lloc a les 6 del matí a la Casa del Pueblo de la capital biscaïna i anava dirigida a una seu del PSE. Els afiliats del partit socialista, doncs, es veuen amenaçats directament, i per cinquena vegada, per la banda etarra.
Realment cal matar a civils, a persones com tu i com jo, només perquè els afiliats del PSE es rebel·lin contra la política antiterrorista del govern i es tornin a plantejar les negociacions amb ETA? No sé si és que tot és molt complicat o ens ho fem. Potser la meva visió jove i inexperta ho veu tot més fàcil, veu que és tot tant senzill si es tenen ganes i bona voluntat d’entesa. En una societat tant moderna com la nostra, amb telèfons, mails, cartes, etc. (i no aniré citant totes les noves tecnologies de les quals la majoria de nosaltres estem dotats), no podem utilitzar-los per comunicar-nos, mai millor dit, ara que cal? És que no ho sé... no ho veig tant difícil d’aconseguir. Sé que hi ha la gent que diu que amb els terroristes no es pot parlar, i encara menys, negociar. Però, què hem de fer, doncs? El que és segur és que ens hauríem de replantejar les coses, tant uns com els altres. Tots en conjunt i cadascú en particular. La política no funciona, la gent no hi creu, els que ens han de representar no fan més que discutir-se entre ells sense aconseguir gaire més profit pel país. I, al final, tot se’n ressenteix.
En tota la seva història, ETA ha declarat una desena de treves. La última va ser la que es va anunciar el 22 de març de 2006 i que es va prolongar durant 9 mesos. El 30 de desembre d’aquell mateix any, la banda terrorista va trencar l’alto al foc amb un atemptat a l’aeroport de Barajas de Madrid. En aquest atemptat van perdre-hi la vida dues persones de nacionalitat equatoriana, Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. A partir d’aquell moment no han cessat els atemptats de la banda terrorista: a l’agost de 2007 a Durango, al setembre a Fuenmayor, a Logroño i a Zarauz, a l’octubre a Bilbao, etc. I així fins a 13 localitats que han estat focus d’atemptats, alguns mortals i d’altres no, per sort. El darrer va ser aquest dijous dia 17 a Bilbao, en el qual van resultar ferits 7 ertzaintzes. L’explosió va tenir lloc a les 6 del matí a la Casa del Pueblo de la capital biscaïna i anava dirigida a una seu del PSE. Els afiliats del partit socialista, doncs, es veuen amenaçats directament, i per cinquena vegada, per la banda etarra.
Realment cal matar a civils, a persones com tu i com jo, només perquè els afiliats del PSE es rebel·lin contra la política antiterrorista del govern i es tornin a plantejar les negociacions amb ETA? No sé si és que tot és molt complicat o ens ho fem. Potser la meva visió jove i inexperta ho veu tot més fàcil, veu que és tot tant senzill si es tenen ganes i bona voluntat d’entesa. En una societat tant moderna com la nostra, amb telèfons, mails, cartes, etc. (i no aniré citant totes les noves tecnologies de les quals la majoria de nosaltres estem dotats), no podem utilitzar-los per comunicar-nos, mai millor dit, ara que cal? És que no ho sé... no ho veig tant difícil d’aconseguir. Sé que hi ha la gent que diu que amb els terroristes no es pot parlar, i encara menys, negociar. Però, què hem de fer, doncs? El que és segur és que ens hauríem de replantejar les coses, tant uns com els altres. Tots en conjunt i cadascú en particular. La política no funciona, la gent no hi creu, els que ens han de representar no fan més que discutir-se entre ells sense aconseguir gaire més profit pel país. I, al final, tot se’n ressenteix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada