dilluns, 8 de setembre del 2008

Sense dir res

Tinc ganes de dir alguna cosa però no sé exactament què és. No tinc son. Tinc ganes d'escriure, però no sé ni per què ni per qui. Em dóna la sensació que aquest blog va agafant un caire molt personal, potser massa. Però és que trobo a faltar determiandes reflexions i és aquí on millor les puc explicar. Potser és més complicat; he de trobar la manera i les paraules exactes que m'ajudin a expressar els moments de la meva vida que vull descriure.

Tot va começar des de la ciutat dels gratacels. Estava molt lluny i tenia ganes d'explicar el què estava vivint. Tot m'era nou i cada una de les coses que veia eren susceptibles de ser explicades. No m'imaginava que ho trobaria tant a faltar! El dir-ho però, sobretot, el viure-ho.

Està sent un estiu estrany. Crec, fins i tot, que s'està allargant massa. Hi ha moments que voldria ser al pis ja. I no és normal que ho digui jo. Ja hi estic bé aquí, però també necessito el dia a dia d'una altra ciutat, en aquest cas Barcelona. La universitat, els companys, les birres i, sobretot, el pis! Però aquest any tenim canvis, una de les noies marxa. I em fa mandra. Ja fa dos anys que som les mateixes, ens haviem adaptat cadascuna de nosaltres a les altres, i els canvis sempre fan por.

No sé, crec que només li estic donant voltes a les coses que em preocupen. O potser només parlo sense dir res.

Antònia Font - Viure sense tu (perquè m'encanta i em dóna molt de bon rollo!!)

3 comentaris:

Xènia ha dit...

nina... si ja ho dic jo, t'estàs convertint en una "xava" jujuju :P
No, va, ara en sèrio: la vida dóna moltes voltes i, de mica en mica, nem canviant, ja sigui pq coneixem gent nova o vivim noves experiències (com NY, en el teu cas.
l'únic que et puc dir és que disfrutis tots i cadascun dels moments :)

V. Sancho ha dit...

Quin canvi entre els dos últims posts... Tan antagònics els dos: un positiu i l'altre negatiu, un vitalista i l'altra més semblant al meu pessimisme congènit que tinc jo...

I, per altra banda, això de fer (massa) personal el bloc... Tampoc ho veig tan malament. El meu s'ha convertit en un diari totalment personal, tot i que clar, en ser obert, has d'amagar-ho tot sota una tela, fer-ho subtil, que només aquells que realment saben qui ets, o que es preocupen de qui i com ets, sàpiguen destriar el que realment hi ha darrera d'aquell text. Té la seva gràcia, no?

Gemma ha dit...

Sí, la veritat és que hi ha molt de canvi en els dos últims posts. Però realment ni m'adonava d'aquest contrast mentre estava escrivint l'últim.

Xènia, tens raó, hem de disfrutar de cadascún dels moments que vivim... però hi ha vegades que no saps per què, que t'aferres a alguna cosa que ja no hi és o que no ha esdevingut mai, i que no pots evitar de "molestar-te" amb tu mateixa. Llavors li vas donant voltes i voltes, fins que ho escrius. Així sembla que ho paeixis millor, que fins i tot ho puguis entendre. Emparaules els pensaments i això et clarifica. Almenys, a mi em passa, però després ve quan es personalitza el blog. I sí, té la seva gràcia codificar subtilment allò que sents i jugar inocentment a un "fet i amagar" amb aquells que s'hi poden sentir identificats, si més no, diferent.