La dictadura militar que pateix Birmània posa traves a les ajudes de la comunitat internacional per pal·liar les greus inundacions que ha patit el país. El cicló “Nargis” va arribar a les costes asiàtiques el cap de setmana passat, i amb el seu pas ja han perdut la vida més de 100.000 persones. O almenys aquesta és la valoració que ha fet d’aquesta catàstrofe l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica. Les primeres informacions que arribaven del país birmà apuntaven un nombre de morts xifrat en unes 15.000 persones, però en el transcurs de les hores el número d’afectats va anar en augment ràpidament.
Birmània està governada per una dictadura militar des del 1962 i les darreres eleccions que es van celebrar al país, les primeres lliures en gairebé 30 anys, van ser l’any 1990. Degut a la flagrant derrota de l’actual junta militar davant la Lliga Nacional per a la Democràcia (NLD), el règim va ignorar els resultats dels comicis i va continuar la seva tirania. Els militars violen, esclavitzen, torturen i maten impunement els ciutadans birmans moltes vegades només per cantar cançons prohibides. Aquesta repressió militar es centra majoritàriament en les minories ètniques, com els Karen, un estat amb Pa-an com a capital dins del país birmà. I encara no en tenen prou. Birmània ha patit un dels majors desastres naturals dels últims temps, el qual ja s’ha cobrat la vida de tantes persones com les què cabrien al Camp Nou, perquè ens en fem una idea. No obstant, les autoritats birmanes dificulten molt l’arribada d’ajuda externa. Mentre equips de rescat i de reconeixement arriben a les zones afectades, l’ajuda internacional lluita contra la burocràcia birmana per aconseguir les autoritzacions i els visats d’entrada al país. La gent passa gana, set, mort, fins i tot, i els alts càrrecs mentrestant perden el temps decidint qui passa i qui no la frontera. L’ajuda és necessària, pel que immediatament s’ha de deixar fer a aquelles organitzacions que sense ànim de lucre volen millorar la situació del país. Els cadàvers, tant d’animals com de persones, floten, s’amunteguen per tota la geografia destrossada, i podria estendre’s una greu epidèmia si no s’hi fa res al respecte. Les autoritats birmanes haurien de deixar de banda les seves opressions dictatorials i vetllar per la salut del país, abans que sigui massa tard. Birmania també va ser un dels països afectats l’any 2004 en el què es va conèixer com a Tsunami asiàtic, el qual es va cobrar la vida de 400 a 600 persones només en aquest país. Tot i això, el govern central les xifrava només en 61 morts. L’intervencionisme del govern en les comunicacions externes del país és habitual i des d’aquí ho critico durament.
Birmània està governada per una dictadura militar des del 1962 i les darreres eleccions que es van celebrar al país, les primeres lliures en gairebé 30 anys, van ser l’any 1990. Degut a la flagrant derrota de l’actual junta militar davant la Lliga Nacional per a la Democràcia (NLD), el règim va ignorar els resultats dels comicis i va continuar la seva tirania. Els militars violen, esclavitzen, torturen i maten impunement els ciutadans birmans moltes vegades només per cantar cançons prohibides. Aquesta repressió militar es centra majoritàriament en les minories ètniques, com els Karen, un estat amb Pa-an com a capital dins del país birmà. I encara no en tenen prou. Birmània ha patit un dels majors desastres naturals dels últims temps, el qual ja s’ha cobrat la vida de tantes persones com les què cabrien al Camp Nou, perquè ens en fem una idea. No obstant, les autoritats birmanes dificulten molt l’arribada d’ajuda externa. Mentre equips de rescat i de reconeixement arriben a les zones afectades, l’ajuda internacional lluita contra la burocràcia birmana per aconseguir les autoritzacions i els visats d’entrada al país. La gent passa gana, set, mort, fins i tot, i els alts càrrecs mentrestant perden el temps decidint qui passa i qui no la frontera. L’ajuda és necessària, pel que immediatament s’ha de deixar fer a aquelles organitzacions que sense ànim de lucre volen millorar la situació del país. Els cadàvers, tant d’animals com de persones, floten, s’amunteguen per tota la geografia destrossada, i podria estendre’s una greu epidèmia si no s’hi fa res al respecte. Les autoritats birmanes haurien de deixar de banda les seves opressions dictatorials i vetllar per la salut del país, abans que sigui massa tard. Birmania també va ser un dels països afectats l’any 2004 en el què es va conèixer com a Tsunami asiàtic, el qual es va cobrar la vida de 400 a 600 persones només en aquest país. Tot i això, el govern central les xifrava només en 61 morts. L’intervencionisme del govern en les comunicacions externes del país és habitual i des d’aquí ho critico durament.
2 comentaris:
hola!!! te trobat!!! jejeje
Gemma!
estic totalment d'acord amb tu. És penós que encara hi hagi gent que per simples interessos personals, com poden ser el poder i els diners, puguin permetre que milers de persones pateixin d'aquesta manera... sento vergonya per ells! en quin món vivim?
Publica un comentari a l'entrada