Quins records! Avui ja és el segon dia de les Proves d’Accés a la Universitat, la sele. Encara recordo els nervis, l’angoixa, la son... i la felicitat en acabar-les. A mi em va tocar anar a fer-les a la Facultat de lletres de la UdG, a les Àligues. Ho recordo molt bé encara. Estic pensant com em mirava aquells estudiants, que realment els veia amb cara d’universitaris, i em fa gràcia. Els veia grans, madurs, decidits... i ara, em miro a mi, i no em veig, ni molt menys, com jo els veia a ells. Després de cinc anys em veig igual de “peke”, immadura i indecisa.
No n’hi havia per tant! Vam estar dos anys preparant-nos per la temuda selectivitat i patint per la nota de tall, un “numeret” que segurament ens marcaria el destí. I que compta un 40%, no ho oblidem! Potser no és la millor manera per destriar els estudiants, per dir quins estan capacitats per accedir a la universitat i quins no. No és que la selectivitat sigui complicada, però la presió que portes a sobre et pot jugar molt males passades. Aquests exàmens marquen inevitablement el teu futur, i un mal dia el pot tenir tothom.
Avui a la universitat, quan he vist aquelles cares dels estudiants de batxillerat després de fer el tercer examen, hi he reflexionat. A mi em va marcar. No vaig aconseguir la nota de tall per entrar a la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig descartar anar a Vic a fer-la. Què em quedava? La segona opció: fer Traducció i Interpretació. Quatre anys de (avorrida) carrera, i ara què? Treballar? No! Doncs, farem allò que no vaig poder fer en el seu moment: Periodisme! I, mare meva si m’ha marcat! Dues carreres, dues promocions, els odiosos períodes d’exàmens, treballs, treballs i més treballs! Miro endarrera i veig tot el que ja he fet. Al·lucino... el temps passa massa de pressa. Quins records!
No n’hi havia per tant! Vam estar dos anys preparant-nos per la temuda selectivitat i patint per la nota de tall, un “numeret” que segurament ens marcaria el destí. I que compta un 40%, no ho oblidem! Potser no és la millor manera per destriar els estudiants, per dir quins estan capacitats per accedir a la universitat i quins no. No és que la selectivitat sigui complicada, però la presió que portes a sobre et pot jugar molt males passades. Aquests exàmens marquen inevitablement el teu futur, i un mal dia el pot tenir tothom.
Avui a la universitat, quan he vist aquelles cares dels estudiants de batxillerat després de fer el tercer examen, hi he reflexionat. A mi em va marcar. No vaig aconseguir la nota de tall per entrar a la Llicenciatura de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig descartar anar a Vic a fer-la. Què em quedava? La segona opció: fer Traducció i Interpretació. Quatre anys de (avorrida) carrera, i ara què? Treballar? No! Doncs, farem allò que no vaig poder fer en el seu moment: Periodisme! I, mare meva si m’ha marcat! Dues carreres, dues promocions, els odiosos períodes d’exàmens, treballs, treballs i més treballs! Miro endarrera i veig tot el que ja he fet. Al·lucino... el temps passa massa de pressa. Quins records!
1 comentari:
Gemma! a mi em va passar exactament el mateix quan vaig veure els nois i noies de Batxillerat per la uni, els vaig veure tan petits!
Jo per res del món em considero un adult. Em veig exactament igual que quan tenia 18 anys i m'estava preparant la sele i tenia molts dubtes sobre el futur.
Crec que els alumnes reben forta pressió per part dels profes. M'enrecordo que durant dos anys, ens repetien constantment que havíem d'esforçar-nos molt per treure bones notes i poder triar la carrera que volguéssim fer i tal. Ara que miro endarrera, penso que no és per tant. La nota que surti no vol dir res. És cert que marca el teu futur immediat, però no va més enllà: com ve dius, a tu no et va arribar la nota de tall per fer Periodisme i mira ara, al final ho has aconseguit!!!!! :)
Publica un comentari a l'entrada