Des d'una gran ciutat...

Sense gaire temps per pensar, sense gaire temps per anyorar-me, sense gaire temps per estar trista. La ciutat de Nova York se m'obra als peus sense gairebe ni adonar-me'n. La gent va atrafagada. Tratges de Gucci i xancles d'Ipanema es barregen en un ambient estiuenc que mai havia viscut abans. Tot es nou. Tot just m'estic acostumant a l'horari d'aqui. Em pensava que aixo del Jet lag a mi no m'afectaria... pero hi tant que si! Fa dos dies que no acabo de saber ben be on soc. Estic aqui, pero quan em poso al llit i tanco els ulls em dona la sensacio que estic a casona, que res del que estic vivint es cert. Es bo o dolent aixo? No ho se. He de disfrutar al maxim aquesta experiencia, aixo es el que tothom em diu: Disfruta! I, doncs, es que no es el que vull jo?

Dilluns comencare les classes a l'academia. Ahir hi vaig anar a fer la prova de nivell. A veure que... Coneixere gent nova, aixo potser es el que mes ilusio em fa. Estic a Nova York, pero vivint amb tres catalans, i hi ha moments que no m'ho sembla que hi sigui. Potser perque es nomes el principi, m'hi he d'acostumar, he de comencar a tenir rutines novayorkeses per tal d'adonar-me constantment d'0n soc, d'on visc i perque he vingut fins aqui.