No fa ni una setmana que estic aquí, que torno a ser a casona, que he anat veient la meva gent, que he tornat als bars de sempre. No em desagrada del tot però s'hi estava més bé allà... No cal que li doni més voltes, ja ho sé. Tal com la gent em deia -i jo no me'ls creia, ja us ho asseguro-, el mes m'ha passat volant. Les 5 setmanes acompanyada de yankies a tota hora s'han esgotat com no m'ho hagués pensat mai: molt de pressa, massa. I és que és cert que el temps passa de pressa quan estàs a gust.La tornada ja me l'esperava dura, però no tant. La gent ve i marxa del meu costat i la majoria de vegades no puc entendre perquè. Perquè se n'ha hagut d'anar quan jo no hi era? Vaig marxar i ara, en tornar, li havia d'explicar tantes coses! Totes les meves vivències, les anècdotes, les pors, els viatges... havia de veure les fotos. I els vídeos... Ha marxat i no m'he pogut despedir. És el que més greu em sap, el fet que tothom l'ha plorat quan ha tocat i jo ho he hagut de fer una setmana més tard. Estar trista i no poder-ho compartir perquè els demés no estan (tant) malament és dur, o almenys estrany.
Però estic contenta. Sí. M'ho he passat molt bé, i sé que és el que em tocava, el què havia de fer. I ara estic a casa, revivint els estius de sempre, amb la mateixa gent, però també m'agrada. Treballo, volto, surto... no paro! Potser la tornada no ha estat tant malament. La vida és així de dolça i amarga a vegades.
1 comentari:
guapa,
com bé tu dius, a les nostres vides entren i surten moltes persones, van i vénen, és llei de vida... però les que importen de veritat sempre sempre estan amb nosaltres, en cada un dels moments... per això el que hem de fer és aprofitar cada instant!
Publica un comentari a l'entrada