Semblava que no arribaria mai aquest moment, en part bo i en part dolent. Què faré ara?? Després de 4 anys d'una carrera no massa “motivadora” -tot sigui dit-, i 2 anys més d'una altra totalment contrària a la primera, però que realment era el meu “somni”, veig que els meus anys universitaris han finalitzat.A partir de la setmana que ve començo pràctiques remunerades, sísísí em pagaran! i a mitjans d'abril començaré les obligatòries pròpies de la carrera -perquè no els ha donat la gana de convalidar-me-les amb les altres-. Comença un nou camí i la veritat és que em fa una mica de por. Responsabilitat, puntualitat, pressió per no decebre amb la meva feina, exigències vàries... i, de l'altra banda, formació, experiència professional, satisfacció personal, currículum... És la cara i la creu d'un moment que no he viscut mai abans. Hauria d'estar contenta però, per què no ho estic??
Sembla que el món s'ensorri i que, a la vegada, es creï davant meu. Colors varis i contrastos que de moment no sé desxifrar em provoquen sentiments que ni jo entenc. Serà que ara m'adono que m'estic fent gran i que no puc pretendre ser una “universitària” de per vida. Serà que només és un procés normal en el cicle de les persones. Serà que senzillament és el buit desconegut i que per això el temo. Però tan sols per tenir un futur que pinta bé -això espero!- i que seré jo mateixa qui el decideixi, ja puc estar contenta. Sempre he aconseguit tot allò que m'he proposat, per què ara hauria de ser diferent?
Jo Gemma. Tu? Món laboral. Doncs, encantada de conèixer-te!
Melanie C - First day of my life
1 comentari:
Ui, això que els teus anys universitaris s'han acabat... no se sap mai. Mira'm a mi, que vaig cremar els llibres de la carrera el 2003 (és una manera de parlar, no fotem...) i ara m'hai tirat de cap al doctorat. Si ho haguéssim parlat amb tu fa un parell d'anys, quan ens deuríem conèixer, t'hauria jurat i perjurat que no hi tornaria a deixar el cervell, a la uni. Ves, mira, va com va.
Però tot i així, no tingues por: segur que hi ha un munt de persones que confien escoltar-te i no només això! sinó anar de bracet amb tu. Ja tenia ganes de saber alguna notícia personal teua, l'altre bloc era diferent i no en treia l'entrellat. En canvi, en aquest ets igual que al menjador de davant del cine de casa vostra (quina sort tindre un cine a casa, vosaltres), gairebé com si estiguéssim fent petar la xerrada tot fent un cafè o uns espaguetis per dinar.
Jo no seré ni dels/de les que t'agafaran de bracet ni dels/de les que t'escoltaran sempre que hagis de buidar el pap, però em farà feliç poder-te llegir. Sí, sí. I sí, que és molt bonic sentir-se viu i no tan sols estar-ne.
Publica un comentari a l'entrada