Avui he anat al mercat de la Boqueria, com alguna altra vegada després de sortir de la feina. He decidit comprar-me quatre prunes, d'aquestes verdes petites. No en sé el nom, no se'm queden gaire els noms, però no pas perquè no n'hagués comprat mai abans. Era tard i les parades de fora del mercat ja tancaven, així que he hagut d'entrar-hi, cosa que no faig mai, el brogit de les parades i els turistes despistats m'atabalen una mica.
Després de passar unes quantes parades he decidit comprar-les en una on feien bona pinta. La venedora m'ha preguntat quantes en volia i ha començat a posar-ne en una bossa. Jo li he dit que ja les triava jo i ella automàticament m'ha respòs que no, que ho feia ella. Però ho ha fet de males maneres amb l'excusa, poc encertada, que “aquí sempre es fa així”.
Estudio, treballo i visc a Barcelona, però sóc de Palafrugell, i cada diumenge des de fa molts anys acostumo a anar “a mercat” -com en solem dir-. M'ha molestat molt que la venedora em contestés així, pel què li he dit que ja no les volia i he començat a caminar. Llavors ella m'ha contestat que “al teu país no sé com serà, però aquí de tota la vida que no te les pots posar tu mateixa”, i aquí ja m'he aturat. “Si sóc d'aquí!”, li he contestat jo. “Doncs, no deus haver anat gaire al mercat, ja se't veu”, m'ha dit. No era la primera vegada que comprava a la Boqueria, però sí la primera que em tractaven així!
No sé a què es devia aquesta resposta. Potser pel fet de ser jove? Potser per no saber la norma “vital” que impera en aquest mercat? O potser perquè ja estan cansats que els turistes grapegin i facin malbé la fruita? No ho sé, però està clar que en una feina així, de cara al públic, s'ha de tenir paciència. I el què també tinc clar és que aquesta dona no era precisament “la gloria del mercat”.
